Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

lunes, 2 de enero de 2017

CALENDARI A MIQUES




Retrobem la poesia per continuar el poemari CALENDARI A MIQUES, proper ja al seu final. Us presento el mes de gener del 2012.

Gener 2012



Avui,
després de setmanes sense fer-ho,
he tornat a baixar a la llera
del meu riu,
d’ençà dels darrers
geniüts llevants que no ho havia fet.

Havia vist en la distància del camí
com l’aigua havia preparat
la llibreta de la sorra
per tal que el temps tornés a escriure,
amb cal·ligrafia de caprici,
noves històries.

Avui he estat jo
qui, poruc i tímid,
he escrit una petita i particular història
caminant pels renglons dels camis de l’aigua.

Allà pollancres ajaguts, derrotats
per la força del corrent;
més enllà una acàcia descalçada
pels remolins fangosos;
prop la riba, troncs i branques
impossibles d’identificar
aplegats per l’avinguda,
com a peces d’un particular trencaclosques
que no es pot desmuntar;
aquí, la sorra apilonada, insensible
i sense petges;
i, al seu costat,
el sinuós curs net de l’aigua,
enriolada de lluïssors,
transparent i calma.
Embolcallant-t’ho tot...
només ... silenci.

No crida l’empenta de l’aigua,
ni un bri de vent,
ni un xipolleig;
ni un cant, ni un crit,
ni un ... ocell.

Només les meves passes
fregant la sorra,
marcant fins el proper geni
de llevant,
el pes indeleble de la meva petja.




Monotonia de gener:
minves i boira,
lluna freda
i pampallugues als estels.


La fred, rigorosa,
la que porta el nom de les bufandes
i dels peücs...
el nom dels guants,
de les orelleres i els barrets,
aquella...
no hi ha maneres
que arribi!

Fins i tot hi ha dies
que la natura just aixeca una cella,
just obra un ull i gairebé intenta
desvetllar-se
i oferir-me el regal de la primera flor.
Sortosament...
la matinada encara es vesteix de glaç
i, malgrat que als migdies
el sol escalfi amb traïdoria les ombres,
el dia és massa curt per a temperar prou
la son d’un hivern estrany.

Les darreries de mes,
amb les presses de qui vol
recuperar terreny i feina,
fama i costum,
arriba d’una glopada
la primera cavalcada
seriosa de glaç i fred.

Qui sap si ara,
quan tot el meu horitzó
no és més que un únic núvol
tremolós de gris,
no es deuen haver empolsegat de blanc
les espatlles del Montnegre.

Friso perquè arribi el matí
i el vent obri el paisatge:
vull recuperar de la memòria de sempre
la postal infantil
d’un Montseny familiar
amb tot de cabells blancs
pintant-li els venerables polses.


Avança el dia.
Pas de pardal a pas de pardal.
El silenci de la foscor
marxa.
Les hores joves
omplen de llum la tarda.