Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

domingo, 17 de diciembre de 2017

MALENDREÇOS




Era un dels principals objectius del viatge: el centre d'interpretació del llop ibèric. Ens ha impressionat, l'exposició de materials, l'explicació dels tècnics i... la visió del llop en "semillibertat".






83

LOBO

Con ojos inteligentes,
del color de la miel,
miran sin miedo más allá de la valla,
donde los admiramos,
cargados de prejuicios.

¿El observado,
seguro y fuerte,
o el observador,
temeroso y admirado
al otro lado de la protección?

Y la fiera,

¿ de qué lado está?


lunes, 27 de noviembre de 2017

MALENDREÇOS

Travessar la frontera amb Portugal des de Sanabria no és esforç: és com passar d'una banda d'una ratlla a l'altra. Tot i que el paisatge i la seva gent sigui una altra, els escalfa el mateix sol, els glaça la mateixa boira i els estreny el mateix oblit.

82

CASTAÑOS

En Montesinho,
los castaños esperan el otoño
plantados en hileras.


De gala, uniformados,
condecorados con las medallas
de los erizos,
sombrean la tierra labrada,
seca, austera,
acostumbrada a sufrir.

Sus gentes,
los que sombrean bajo sus ramas
los recuerdos,
son escuetos y enjutos;
y, aunque el sufrir les borró
el recuerdo de la última sonrisa,
te reciben a dos manos;
manos de esfuerzo,
sucias de tierra, miel y castañas,
cabras y queso.

sábado, 11 de noviembre de 2017

MALENDREÇOS

Una sortida apuntada fa mesos a la llibreta: el Tejedelo. Fotografíes, perfils, corves de nivell detallant-la... i de sobte el silenci i la soledat, que t'imagines de segles i segles, et troba al camí, i t'ofereix l'ombra, i les formes estranyes. Siluetes que han viscut els darrers mil anys en el mateix lloc. 
No hi ha possible descripció que sigui prou justa, ni la poesia, ni la fotografia.





81

TEJEDELO

El espumillón rodea los troncos
de los robles,
los carballos;
y los helechos se tumban,
desvergonzados,
a sus sombras.

La cresta nos empuja
arriba y arriba,
sin apenas enterarnos;
y, ya en lo alto, el mirador
de las piedras
nos presenta
el dibujo del bosque
tendido a nuestros pies.

¿Cómo describir
el tronco de los tejos?

¿Como columnillas apareadas
soportando la bóveda del bosque?
 
¿Cómo haz de brazos unidos al cielo
rasgando las nubes hasta deshacerlas?

Como hombros contra hombros
de cuerpos musculados
que sostienen,
conjuntados,
el ramaje más sutil?

Tejo, taxus, teixo.

No hay nombre suficiente
para tanta fuerza,

para tanto… tiempo.

domingo, 29 de octubre de 2017

MALENDREÇOS

Després de gaudir del llac de Sanabria, hem pujat muntanya amunt fins al monestir de San Martín de Castañeda, tot buscant un punt elevat des d’on poder veure el llac en la seva totalitat. I amunt i amunt fins arribar a una altre llac, petit, llacuna, la “laguna de los peces”. Allà hem fet una breu caminada, un parèntesi i una pausa. Era prop de l’hora baixa, just el moment en que les abelles tornaven a casa després d’un dia de feina. Assegut a una pedra i amb ulls d’àvid observador, he escrit uns versos:

80

En formación,
buscando pista de aterrizaje,
un escuadrón de abejas
regresa a casa tras su jornada.

Vuelan raseando,
cruzan el aire ordenadas
y zumban, cansadas,
cargadas de un día de trabajo.

Los brezos las despiden
desde sus flores de azul,
y las cierran veloces,
guardando del frío sus secretos.
Mañana, con el sol,
de nuevo se abrirán
y la colmena empujará
a las abejas a recuperar su labor.

Entretanto,
sigue el silencio
meciendo la tarde.



jueves, 12 de octubre de 2017

MALENDREÇOS

Un diumenge d'agost i a Zamora. El cel és net, d'un blau molt intens; i les ombres, refugi de les calorines que hem passat aquest estiu arreu. Després de visitar la ciutat, guiats pels seus carrer per un servei del mateix ajuntament, enllestim la visita al pont del riu. 
Hem parlat dels Lusitans i el seu cabdill Viriato; hem parlat també del Cid i l'inici de la seva llegenda, i d'Unamuno i els seus itineraris. Suposo aquesta la raó: escric en castellà.





El Duero verdea en espejos
en Zamora,
a los pies del puente de piedra.
 
Los arcos y sobrearcos,
dibujados de antiguo,
repasan sus arrugas en el reflejo del agua.
Cuentan sus años, sus siglos, sus momentos
dando espacio a muchas culturas para cruzar,
de una orilla a otra orilla:
de Lusitania a Roma
o de Germania y sus godos,
a los árabes movidos por religión.
De la media luna a la cruz,
dominadora, dictadora,
en ocasiones, tirana,
en otras, comprensiva y fiel.

Entre todas las ideas del hombre,
el puente, las piedras, y de siempre,
el río eterno verdeando en estío de sed.

Vigilantes, las aceñas
continúan ajustando su caudal,
hambrientas de agua y … de pan.

martes, 3 de octubre de 2017

¿QUIÉN ME PROTEGE DE LOS QUE DEBEN PROTEGER?


¿Sí o no, quién se acuerda ya de eso? La violencia ha venido a vernos con un solo propósito: “convencernos” de las bondades de un estado que reprime a sus conciudadanos a porrazos. Con las manos arriba y canciones de una rancia transición como única arma; delante… mentes (si hay mente) jaleadas desde provincias al grito de “a por ellos” y “dadles fuerte a los catalanes”. Quizá, incluso parientes míos animaron con sus aplausos las tropas que, capitaneadas por la manipulación de unos y la mentira de un PP sin escrúpulos, han llegado a nuestra tierra obsesionados por cumplir el jaleado al pie de la letra.
Nuestros padres llegaron para vivir, porque su tierra no les daba vida. Nos criaron en el amor a las raíces y el respeto y agradecimiento a la que les había ayudado a vivir; nosotros hemos aprendido a amarla con la misma intensidad que a nuestros orígenes; pero, ahora, no entendemos nada. Unos gritan, otros pegan, otros insultan los que más mienten; pero, hablar… ¿alguien está dispuesto a hablar para poner un punto de razón y lógica a lo que nos está pasando?
La pena me recoge la garganta en un puño de angustia, y el aire de la esperanza no encuentra por donde entrar; porque nada, NADA justifica el uso de la violencia en ninguna situación y bajo ningún concepto.
Sí, no hay quién se baje de su particular “burro”, y mientras, a los que vamos a pie, nos tocará recoger los platos rotos y curarnos fraternalmente las heridas.

Hablar, ¿alguien quiere hablar?

lunes, 18 de septiembre de 2017

MALENDREÇOS

Després de visitar la ciutat d'Stavanger, ja a la calma del vaixell, el sol, escalfant rere els vidres, m'ha suggerit...

78

Avui el sol ens ha acompanyat,
tot el recorregut,
com enyorat.
S’arrapava a les pedres,
jugava amb les ombres
i feia miralls a l’aigua.

Diuen que, per aquí, ve poc!
que només surt a estones,
quan menys suposa el temps
que vindrà.

Fins i tot els dies, si se’l troben,
allargassen les ombres rellotges enllà,
mirant de no destorbar-lo a la tarda,
per si s’oblida de marxar,
fins a mitja nit.

Hi a d’altres estones que, mandrós,
es passa dies i dies amagat
rere les muntanyes de l’horitzó,
i és l’ombra qui mana, i governa,
amb foscor freda, la nit i la por.

Avui, però, no ha marxat.
Ha empès els núvols enllà de la mirada,
i s’ha ensenyorit del dia.
Ha estat tant el plaer,
que a l’ombra més petita
l’aire feia memòria de la fred
per tal que recuperéssim la llum.



domingo, 3 de septiembre de 2017

MALENDREÇOS

El darrer poema que us vaig ensenyar d'aquest poemari, va ser al febrer de 2016, i era el número 76. A l'espera de donar llum a d'altres poemaris, recupero els MALENDREÇOS una altra volta.
Recordeu que aquest poemari és, només, un exercici d'ordre a tots aquells versos que arriben de sobte i que van a parar a una llibreta un dia, a una altra llibreta un altre. Cal fer neteja!
Veureu com alguns estan escrits en català i d'altres en castellà. No hi ha monopolis, depen del caprici de les... "muses".
Aquest que us presento avui és en castellà. El vaig escriure des de la coberta d'un vaixell viatjant pels fiords de Noruega a l'agost de 2016.



77

No tengo frío,
pero se huele en el aire,
se transparenta en los cristales,
se adivina en el ambiente.

El color de hoy es el gris,
con matices, intensidades y tonos:

Gris de edificios anónimos,
   gris de cielo recortado de nubes,
      gris de lámina de agua
      picoteada de olas breves
     sobre las que se columpian…
grises gaviotas de ojos fríos.

jueves, 24 de agosto de 2017

POEMA VISUAL II

También en la preciosa ciudad de Zamora, y dentro de la ruta de peregrinaje camino a Santiago, encontré unos versos pegados a una piedra motivo suficiente para recorrer el Camino o, al menos, plantearse por qué se recorre. Me parecen valiosos, así que... aquí os los presento.


miércoles, 16 de agosto de 2017

POEMA VISUAL

Passejant per la ciutat de Zamora, just a la ruta compostelana, vaig trobar el següent poema de León Felipe. M'identico, és per ixò que no puc estar d'ensenyar-vos-ho:



miércoles, 2 de agosto de 2017

FOSC CONFIDENT D'OMBRA

Hi arriba el darrer! Sí, aquet poema que us presento és el darrer de la sèrie FOSC CONFIDENT D'OMBRA. REsum de significats, de les essències de tot el poemari. Ja sabeu: Gràcies per llegir-me i feu-ne bon ús.

10
  
Si mires la gent,
fit a fit,
cada emoció tancada a la peixera dels ulls
escriu, amb subratllats i cursives,
quès i perquès;
tot i que, descoberts,
només puguis observar,
i qui sap si reconèixer...

somriures febles,
rialles buides,
gests directes i eixuts de noblesa,
posats sincers de massa de pa,
angoixes indelebles...
o serenor pausada,
amablement contagiosa,
curulla de calmes.


Si mires les ombres,
i a mi m’agrada mirar-les,
(deformes algunes,
informes i amorfes d’altres)
no hi ha personalitats,
ni ulls dictant les penses.

Pots posar lliurement
la lletra que vulguis a la música del món.
No hi ha ni una nota
desafinada,
tot és harmonia i color,
fins i tot...

a les més fosques. 


viernes, 28 de julio de 2017

DE QUI ÉS EL PATRIMONI?

Avui he gaudit d’un matí de patrimoni de la mà d’en Joan Bou. Entre d’altres indrets, m’ha portat fins al mas de la Júlia. L’edificació és molt bonica, amb una façana on trobem unes finestres precioses i un rellotge de sol; l’era també es mereix una aturada. Després hem volgut visitar el molí de la Júlia, explotat ja al segle XII pels monjos del monestir de Roca Rossa, i no ens han deixat, millor dir, ens han fet fora. L’interès estava en preparar una sortida escolar de patrimoni que inclogués el passeig fluvial, el molí del a Júlia, el plàtan monumental i l’ermita de Sant Vicenç; però els camins antics estan tancats amb “pastors elèctrics” per una hípica i ha estat impossible. Els nostres alumnes, futurs torderencs, no podran conèixer aquest SEU patrimoni, i qui sap si aquest plàtan monumental no desapareixerà sense que ens n’adonem.





sábado, 22 de julio de 2017

FOSC CONFIDENT D'OMBRA

Anem avançant per acostar-nos al final de "les ombres". Us deixo aquí el nº9, escrit, com es pot apreciar, després de llegir diverses obres de Verne en un exercici de recuperar records infantils i relacionar-los amb la realitat de la veritable literatura universal, la de sempre.


9

Per travessar el riu de la vida,
trepitjo
pedra a pedra
i ombra a ombra.

Deia Verne:
“Sense el tro
el llamp no espanta,
malgrat que el perill
no és al soroll
sinó a la llum.”

Què som?
¿Fermesa de pedres,
llamps de tarda,
acció i braó;
o efímeres ombres
de èter suau,

més soroll que força?

jueves, 13 de julio de 2017

TORRE, PAL DE PALLER

La torre de l’església de Tordera:
Avui, de la mà amable de mossèn Salvador i la Dolors Oliveres, he pogut pujar al campanar de Tordera. Quantes vegades me l’he mirat des de l’ombra? No sé comptar-les i, ara, afortunadament, ja no cal. Com jo, quants torderencs que s’estimen el patrimoni del poble experimenten el mateix desig?
Em fan saber, i jo em presto a fer-ne ressò, que durant la segona quinzena del mes d’agost es procedirà a fer una imprescindible neteja de l’escala de cargol i les diferents dependències del campanar. Es necessiten mans voluntàries que els ajudin a deixar aquest important bocí de patrimoni tal com es mereix.
Jo hi aniré, i tu?

TORRE, PAL DE PALLER:
Estiu,
balls a la plaça,
festes i gresques,
cadires esteses
a l’ombra vigilant.
Porta el ritme amb els peus
i viu intensament el temps,
com ho ha fet els darrers anys,
mil… o més.

Hivern,
ombra allargassada
i retallada de gebre.
Com un rellotge de sol,
marca, a la plaça
i en lleu gir,
l’avanç de dia,
pas a pas:
ja sia de llebre
o de pardal.
A la llunyania, el Montseny
saluda amb els mocadors blancs
de la neu a la falda.
Què en fa de temps que es fan confidències.




Primavera,
que pinta de verd tendre
els albers i les pollancres
de les ribes de la Tordera;
Des de la perspectiva del pont de ferro,
assenyala,
amb un índex de fe potent i segur,
la direcció de les pregàries.



I
Tardor
de viatges ocres
amb el vent, on comença el dia.
El riu dibuixa de vidre el seu camí
mentre la torre s’hi emmiralla.
Amb fermesa, i sense descans,
les pedres, escales amunt,
ens acosten en espiral
la veu fosca de les campanes.