Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

lunes, 3 de octubre de 2016

CALENDARI A MIQUES

Passa de pressa, el temps s'afanya i ens deixa enrere. Just passant els fulls amb un cop de parpelles, un mes més, i ja la tardor escurça les hores i les pinta de vermell, tal com ho fan les fulles dels arbres que m'acompanyen, cada dia, en el meu passeig.





Octubre 2011




Minva del tot.
Passa la lluna de puntetes,
sense fer soroll i escurant la llum,
i és en la darrera de la seves mirades
que s’enduu de la mà
un nen amb rebequeria;
un rebel mes de setembre
que no ha deixat més que pols, calor i mosques,
quan anhelàvem
pluja i fresca: tardor.

Però quan suposàvem garantit
amb el tombar del full al calendari
el color de les magranes, les tardes de castanyes
i un febril fregar de mans a la vora del foc,
la monotonia d’una calor incomprensible
s’instal·la eterna, avorrida i enganxosa,
una setmana darrere una altra,
al nostre costat.

El camí és fotografia,
es passa immòbil davant els meus ulls
un dia sí i un altre també:
la mateixa pols,
els mateixos grocs i ocres als marges del camí.
Fins i tot la poesia esdevé perenne,
de ritme cansat i feixuc.


Mirem el cel i...
ni un núvol.
Mirem l’horitzó i...
ni un bri de vent.



Mirem el riu ...
i tota la tristor s’amaga
rere uns canyissars de cendra.




De sobte la màgia de les tempestes
s’albira camí del mar.
Llampecs i tronades,
i núvols tenyits de gris
retallen castells eteris
darrere el turó de Sant Joan.
Ara un cruixir,
ara un espetec,
ara un sotrac que remou les entranyes
alhora que dibuixa un somriure complaent:


sí, ja són aquí.
No tenen res de puntuals,
ni de formals,
ni tant sols de complidors.
I que en fa de dies que els esperem!
Però al cap i a la fi...
ja són aquí,
ja han arribat...
els llevants!



Després d’un primer dia de rauxa:
núvols, aigua, llamps i trons,
vent i empenta,
el paisatge ja desdibuixa la monotonia
per començar a pintar la tardor
amb els colors de sempre.

Voleien les primeres fulles,
despullen els arbres les seves branques més altes,
les oblidades pel temps,
aquelles que per allunyades esdevenen
gairebé transparents.

Fulles petites, les de les acàcies,
més grans i retallades,
de plàtan i d’arç,
arrodonides, punxegudes,
allargassades, lobulades,
daurades i marrons:
salzes, pollancres,
albers, freixes,
verns i ...oms

A poc a poc,
desordenadament,
una rere l’altra i totes alhora,
dibuixen,
empeses pel vent de llevant,
espirals i escales,
tirabuixons guarnits
i tristes onades,
esquitxos de color:
la tardor es sembra a eixam
arreu del meu camí.

Una setmana després,
quan s’apura el mes d’octubre
i ja s’ensumen panellets i moniatos
pels rebosts de la contrada,
la calor ja és record:
El verd lluent i tendre
torna a pintar els marges
del meu camí,
i el riu ha estovat els fangs ressecs
amb les primeres avingudes,
i ja se sent capaç
de petonejar, alhora,
una i l’altra riba.

Es torna a tancar el cercle,
una altra estació compleix el seu destí.




Omplo els pulmons amb la fresca del matí
i, arraulit,
repasso amb la memòria
els darrers mesos de calor incòmoda.


Cada dia més fred,
cada dia menys llum,
cada tarda una finestra
oberta al nord
per on entra la tramuntana
i , amb un somriure conegut,
em fa plorar.

Sí, m’agrada el fred
i... sí, és veritat,
l’enyorava.