Setembre
2011
La
venjança del calendari
s’escriu
amb les mateixes lletres de “setembre”,
i
ara, passada la primera quinzena
del
mes de les collites,
l’escalfor
desvetlla les nits,
la
suor recorre els cossos cansats
i
els mosquits,
indiscrets,
fan
l’agost
a
les portes de la tardor.
Mirem
al cel
i
a l’horitzó de les muntanyes,
buscant
castells de tempesta
que
esborrin del camí
les
empremtes de la rutina.
Mirem
el mar
cercant
una espurna
de
vent de llevant
que
arrossegui la calma
i
sadolli les mirades
assedegades
d’una
natura,
ja
a finals d’estiu,
més
que eixuta.
La
monotonia del color groc,
de
l’ocre i la pols
treu
encant al meu camí,
tant...
que
de vegades penso si no hauré equivocat
el
ritme i la direcció de les meves passes.
El riu no existeix,
és només una depressió
folrada de set
mirant amunt
amb desesperança.
Suren
les pedres
sobra
la crosta del fang sec,
moren
les herbes
i
esdevenen etèries,
lleugeres,
sense substància.
El
verd de record antic
i
l’ocre d’abans d’ahir
avui
és terra,
és
pols,
és
un núvol brut
que
ha perdut el nord
i
gira,
arremolinat
i boig
seguint
la direcció
de
l’atzar.
No
m’és prou raó!
La
meva constància continua,
dia
a dia,
ara,
matinada a matinada,
petjant
el meu camí.
Si
mesos enrere enfonsava
la
meva voluntat a cada passa
en
tolls d’aigua,
vidres de fang
i
herba tendra,
ara
enfonso el mateix inamovible ànim
en
muntanyes de fina pols
enfita
de petjades.
Aquestes
primeres albades,
quan
comença a caminar el segon idus,
per
sobre del meu cap
i
màgicament penjat
de
les mans d’un titellaire etern,
un
esmolat grill de lluna minvant
acompanya
el ressò
de
cada una de les meves passes.
Malgrat
la set,
la
pols i l’ocre del paisatge,
malgrat
la son, el cansament
i
la mandra,
al
mig de les dues puntes
la
lluna em porta,
com
sempre m’ha portat,
la
màgia del seu somriure
etern
i secular.
