Agost s'afanya, i tots just començat, corre tant que ha pres un bri de temps el sol de la tarda; ja és la nit qui avança sense fre per l'escala del temps!
Agost
2011
Ni
juny ha estat a l’alçada,
ni
juliol ha donat fe de la seva força.
L’estiu,
allunyat
en formes del seu nom,
ha
recorregut dos mesos sense estrènyer,
sense
deixar testimoni.
No
he vist migdies sense ombra
de
sol zenital,
deixant-se
caure
cruel,
pla
i ple.
Vestir-se
mirant el calendari
no
ha estat més que un exercici
inútil,
còmic
i buit.
Però l’agost!
L’agost!
L’agost ha complert amb escreix
la promesa de cada lletra
sense cap estalvi ni reserva.
El
riu ha perdut,
dia
a dia,
amb
la paciència dels rellotges de sorra,
el
cabal de l’aigua:
el
traç de les lletres
amb
les que escrivia
versos
d’amor a la llera,
sempre
a l’ombra de les bogues, els vímets i els joncs;
ha
esdevingut,
lentament,
de
gruix subratllat
a
cal·ligrafia aràbiga
d’estretes
i recargolades formes.
Passades
les primeres setmanes
un
dia, de sobte,
esdevingué
renglera de punts suspensius.
Ara...
ara
només és un record
amb
l’esperança d’un setembre tardorenc
que
apaivagui la seva set.
El
camí es dibuixa de pols
i
pinta de blanc,
una
a una,
cada
una de les fulles
de
la renglera de plantes
que
el resseguiren de verd lluent
no
fa ni un parell de setmanes.
Caminar-hi,
amb
el dia avançat i el sol ple...
és
aventura;
i
la recerca arriscada d’ombres...
un
joc intens de mentides
sense
èxit
per
confondre la llum.
La
crosta del fang
ha
aturat les formes,
encara
amb la memòria de l’aigua,
amb
endolcides i arrodonides
volutes
immòbils;
com
si el temps fes una fotografia
a
l’avanç recargolat
i
aquest prengués capriciosa positura
per
sortir-hi.
L’ombra
del canyissar
endolceix
els seus dibuixos
amb
el disseny de l’aire,
gairebé
sempre amb la mateixa reescalfada direcció:
de
la muntanya...
a
la mar llunyana;
i
quan esperes que ens el torni fresc,
balsàmic
i alleugeridor,
tanca
la porta,
egoista,
i
se’l queda, i no torna ni un bri.
