Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

domingo, 12 de junio de 2016

FRASE CÉLEBRE (semana del 13 al 18 de junio)



"En este siglo acabaremos con las enfermedades, pero nos matarán las prisas."


Gregorio Marañón

CALENDARI A MIQUES


I una setmana després ens posem al dia. Aquí us passo el mes de juny, Per cert, les fotos que acompanye aquests dos darrers mesos pertanyen a un calendari particular fet amb fotos meves i alguns versos que intenten interpretar-les.




Juny 2011




De dies de polseguera,
de pedres nues
i camins cada dia més estrets
recorreguts per la set de l’aigua;
d’ombres agraïdes
i primeres gotes de suor
lliscant vertiginosament divertides
galtes avall;
va aquest juny, afamat de protagonismes,
i oblida els primers daurats als camps
per sorprendre’ns vestit de gris,
fred i boira.

Hem fet passes enrere al calendari,
gairebé un parell de fulls,
i juny ens situa prop de l’estrena de la primavera
quan estem prop de la fi.

I es queixa la gent!

En la llunyania del nord més net,
la tramuntana dibuixa, amb mà destra,
límits de núvols arrenglerats;
però és de llevant i no de ponent
que arriba sempre el gris més intens,
aleshores, la voluptuositat
en forma de castell
avança decidida per la plana reposada
per enganxar-se, tossuda,
a les alçades
del meu Montnegre.

Darrere, amb veu aspre i greu
d’ancià venerable que parla més amb la força
de l’experiència que amb la fermesa
d’una veu potent,
el Montseny,
(el meu Montseny)
trona per tota la contrada
amb paraules antigues
de geni,
d’aigua,
de llum
... i de vent.


L’home no marca el temps,
és el temps qui marca
el ritme a l’home.




Torna l’aiguabarreig del fang
a pintar de llot les ribes,
tornen els canyissos a deixar-se pentinar
pel corrent enriolat,
tornen els bassals a farcir el meu camí
d’espills indiscrets que em tornin,
insistents,
malgrat els trenqui amb passes fermes,
la meva íntima i cercada malenconia.


He caminat sota els núvols,
un matí rere un altre,
sense veure-li la cara al sol,
sense tastar l’escalfor,
l’ànim,
l’empenta vers el nou dia
i, malauradament,
l’he trobat a faltar.

Després de mesos saludant-lo a l’albada,
després d’admirar-me per la destresa
de com retalla les muntanyes davant del cel,
després de somriure amb els jocs
de l’aigua i els colors difuminats sobre cada rinxol,
amb arcs de Sant Martí particulars,
aquests dies de gris impenitent, (vés per on)
l’he trobat molt a faltar.




Però...
juny avança,
i les ombres s’eixamplen
enfosquint, complaents,
aquest agraït
meu camí.


Tot... era mentida,
tot façana,
tot... una xanxa,
un record murri de temps passat.
Aquest juny enjogassat,
encara riu darrera el full del calendari
quan, ferm i tossut,
torna a escalfar impassible el groc dels camps
fent de l’herba... palla.


Com oblidar que, dels mesos calents,
n’és el primer de foc d’estiu,
de xardor, de vehemència,
de passió;
de dies llargs
i nits intensament... curtes?

En la llunyania,
confonent els grocs de les fogueres
amb les darreres llums del capvespre,
la Mediterrània més antiga,
la de Creta, Olímpia i Minos,
ve a retrobar, puntual, el solstici d’estiu
amb el mateix soroll, la mateixa gresca
i el mateix foc d’eterna bogeria.


I quan els coets s’enlairen
empesos per les rialles,
tot cercant un impossible,
és el silenci en les passes de l’aigua
qui enfosqueix la nit més estreta,
la que quan arriba...
ja porta de la mà
una silenciosa però riallera albada.


sábado, 4 de junio de 2016

ADÉU SANT MIQUEL DEL FAI

La Generalitat ens dota a tots els mestres i professors en actiu d’un carnet de DOCENT, gràcies al qual tenim l’entrada lliure a molts monuments, museus, monestirs, exposicions, racons d’interès turístic, etc. Es pot comprendre, més tard o més d’hora, els visitarem amb els nostres alumnes i l’entrada lliure no és més que una promoció.
Avui he preguntat a Sant Miquel del Fai si el meu carnet em servia i, no només m’han donat un no rotund com a resposta, sinó que a sobre s’han ofès i m’han titllat de surrealista, que què m’havia pensat!
Per poder entrar he hagut de pagar, com tothom, els 8 euros de rigor; que dius... caram! 8 euros, si tot això ho ha fet la natura!
Feia molt temps que no passejava per les ombres de Sant Miquel del Fai. Fa anys que, des de l’escola, havíem omplert autocars de mainada i havíem recorregut els seus racons. Jo els he explicat que no pensava tornar a portar mainada i ells, encara més ofesos m’han fet por, fins i tot he pensat que, no només no em farien descompte (com jo esperava) si no que igual ni em deixaven entrar.
No, no hi penso tornar, ni amb mainada ni sol. Però, tots tranquils, hi havia molts turistes, sobretot xinesos al quals s’entén que els agrada molt Sant Miquel del Fai, ... o que els enganyin com a... tals.

FRASE CÉLEBRE (... después de muuuchas semanas.....)






"No existe la libertad, sino la búsqueda de la libertad. Es esa búsqueda la que nos hace libres."


Carlos Fuentes


CALENDARI A MIQUES




La feina, el temps que corre molt, jo que ni hi arribo... Ha passat maig i no us ho he penjat al poemari. I ja soms a juny i tampoc l'he penjat. Us donaré una mica de treva i penjaré tots dos mesos amb una setmana de marge.

Aquí teniu el mes de maig: 




Maig 2011




Els meandres del riu han deixat
la barreja confosa de fang dels llevants
a les ribes,
ara les aigües són ja prou transparents
com per mostrar-nos,
sense pudor ni vergonya,
fons sorrencs de daurat sauló.

El meu riu ha escampat per fi
les olors del llot violent de les tronades
i, ja, l’ha confós pel de les flors,
els canyars,
els canyissars,
els bogars i les bardisses.

S’estoven per fi les fulles de tot els arbres
amb els matins calents d’una primavera que avança,
encara que, mirant darrere el Montnegre
i del Montseny,
trobin arguments per atemorir-se
amb el cotó fluix de les tempestes:
ja arribarà la tarda
i es cruixirà de trons,
i el xiuxiueig de l’aire
entre els racons del meu paisatge
esdevindrà geni violent,
empenta i força
només... per un moment.

Tot seguit, la tarda recuperarà la calma
i degotant capricioses sobre el camí,
lluiran les fulles de les acàcies pintades d’argent.






Avui he deixat el camí de banda,
he baixat a la llera del riu i, agosarat,
nerviós d’il·lusió,
m’he descalçat
per trepitjar en primera persona el fang de les ribes.

He sentit,
entre el dits,
les confidències de l’aigua mil·lenària
portant-me notícies de les muntanyes
i dels pobles veïns;
de les seves angoixes
tan properes a les meves;
de la història compartida
riuada rere riuada,
des de la mateixa llera;
de les contradiccions en forma de tradicions,
o de les creences capaces d’amenaçar
el silenci i la calma
en nom de la fe.


Però l’aigua també em recorda,
i em fa memòria
d’un munt de llegendes,
i me les explica
quan recargola els remolins
al voltant de les pedres.


Em detalla com la boira de les foscúries del bosc
forma part del vel etern de les dones d’aigua,
d’antic, poderoses i màgiques;
ara, entristides de brutícia i oblit.







Cruixen els marges,
l’herba tendre ha esdevingut palla groga
i els perfums i les roselles tendres
ara, finals d’un maig calent i eixut,
han esdevingut,
només... pols,
trista, volàtil i impertinent
pols.


Tot el marge,
fa només uns sospirs rebel de colors,
no és més que uniforme i esgrogueït subratllat
del camí.
Trepitjo els rostolls eixuts
amb el somriure de les primeres calorades,
l’estiu és proper ja, però la veu del riu
encara és ferma:
encara pinta de lluïssors el seu recorregut
quan arriben els vermells i els grocs
de cada capvespre.