Bienvenida
"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?
domingo, 27 de julio de 2014
MALENDREÇOS, poema 50
Sota l'epígraf de "Poemes sense excuses", vaig escriure l'any 2004 una petita sèrie emocionada i emocional. Aquest n'és el primer:
I
Temps
de tarda
que
no descansa la paraula
en
cap lleixa coneguda.
Rebost
d’idees,
(empolsegades
o noves)
en
tècniques per descobrir.
I
el temps, gelant les hores,
no
gira les busques en lloc,
els
dígits no descomptes conceptes,
...
perquè no hi són.
Tristos
minuts apressats
que
descompten més que els somriures;
que
recullen les espatlles
i
els ulls,
bressolant
de llàgrimes
plenes
les mans.
les
lletres es reuneixen en paraules properes:
moixaina,
petó,
mans
estretes de sempre,
espatlla
amb espatlla
i
gest just, quan justament...
més
fa falta.
sábado, 19 de julio de 2014
FRASE CÉLEBRE (del 19 al 26 de julio)
MALENDREÇOS, poema 49
Aquest poema parla del Tordera, el riu del meu poble. Molt sovint m'agafo al meu riu per emocionar-me. No sé si hi ha alguna raó concreta o són moltes les excuses que m'hi acosten, la veritat és que per mi és referència vital. En aquesta ocasió vaig parlar del meu riu, la Mediterrània i l'encreuament de cultures que l'ha acompanyat. El poema té 10 anys però jo crec que és molt vigent.
Bressoles
coneguts paisatges,
M’EMMIRALLO
I NO ET CONEC
Arrossega’m,
meu riu, mar enllà,
on
la gent
em
serà llunyana en paraules
però
propera en gestos.
Tot
just a l’ombra del meu poble,
on
el campanar s’emmiralla,
a
estones
en
raig petit d’hivern eixut,
et
sento proper.
familiars,
per això estimats.
Mentre
el vent
clenxina
vímets
jo
em gronxo als teus meandres
deixant-me
acaronar pels salzes.
De
cares a tu.
En
tu jugàvem, miràvem, vivíem.
Hem
crescut de cares a tu,
en
els teus miratges.
Però
ara, t’oblidem,
i
oblidant-te perdem
consciència
mil·lenària
de
Mediterrània culta i tolerant,
on
la gent s’enriquia coneixent-se,
i
la varietat era gràcia.
Ara,
Entre
els joncs de tes ribes
es
recargolen ganyotes d’enveja
sorpresa
de felicitat aliena.
Somriures
de sospita i gelosia
m’abracen
i m’obliguen
a
amagar sentiments
arran
de terra.
Les
amables paraules
endreçades
en calaixos oblidats
de
cambres tancades
a
pols i aranyes.
Altres
rostres, diferents,
són
excusa suficient
per
recórrer mapes de memòria
i
desitjar lluny la diferència.
Per
això,
arrossega’m,
meu riu, mar enllà,
on
la gent,
en
serà propera en gestos
malgrat
ser llunyana en paraules.
sábado, 12 de julio de 2014
FRASE CÉLEBRE (del 12 al 19 de julio)
"Antes de iniciar la labor de cambiar el mundo, da tres vueltas por tu propia casa."
Proverbio chino.
MALEDREÇOS, poema 48
Enllestits els malendreços de l'any 2003, recuperarem alguns poemes del 2004. Us recordo que tots el poemes d'aquest "MALENDREÇOS", son poemes sense poemari, nuus. Alguns es lliguen en una sèrie curta, com ha passat amb l'anterior "Bella Vella", o amb els sonets en castellà publicats anteriorment; però la majoria aparegueren puntualment, en qualsevol moment en què les sensacions em varen venir a trobar.
Aquest d'avui el vaig presentar al concurs de l'Esplai del mateix any, està escrit pensant en el seu possible públic (la gent gran) i parla de perquè ja no s'escriuren cartes d'amor. Evidentment, les referències a les estacions de l'any són referències directes a èpoques de la vida; ja sabeu, d'això que en diuen ... metàfores!
PER
QUÈ NINGÚ ESCRIU JA CARTES D’AMOR?
Ja
ningú escriu cartes d’amor,
de
versos dolços,
ensucrats
de melangia,
ja
no hi ha el rosa a les caixes de colors.
i,
amb el cor obert de bat a bat,
la
tardor no mira els ulls
perquè
tem preguntes sense resposta
que
facin tremolar la veu.
L’oblidada
primavera resta muda,
no
té paraules que acompanyin el moment;
tampoc
l’estiu es recorda de totes les promeses
ni
tan sols dels projectes dissenyats pell amb pell,
sols
queda una tardor perenne,
amb
presses, més fosca i més freda,
i
el record, estret al puny
com
a única defensa.
¿Per
què s’embrutiren les mirades netes,
i
la mà estesa acabà per arronsar-se?
¿Per
què no hi ha seients lliures per l’esperança
que
camina dempeus, fugissera,
cercant
en altres llocs la calma?
El
gest amable, el somriure,
les
paraules càlides...
ja
no hi són,
tampoc
ningú s’entreté a buscar-les.
Tot
és tems i superb.
Temps
de fredor, d’oblit, d’absències,
que
arracona els valors i l’experiència
on
els paisatges només es pinten de paraules.
Perquè
els cors s’han aturat.
només
funcionen les màquines.
sábado, 5 de julio de 2014
FRASE CÉLEBRE (del 5 al 12 de julio)
MALENDREÇOS, poema 47
Va ser a l'estiu de 2003 que un restaurant proper va convocar un concurs de poesia molt especial. Dedicava una setmana a la cuina de la patata i el poema havia de ser dedicat a aquest útil tubercle. Jo, és clar, vaig fer l'intent. Evidentment no vaig guanyar el concurs però... m'ho vaig passar bé.
TROBAR-TE
No
em tremolaran les mans
quan,
entre terrossos,
cerqui,
amb ànsia, la teva pell.
No
tancaré els ulls
quan,
tot plorosos,
celebrin
l’alegria de trobar-te.
No
dubtaré:
descobriré
en la teva seguretat
la
meva;
en
la teva fermesa,
la
que a mi em manca;
en
la teva importància,
la
que jo voldria tenir.
I
quan et despullin,
quan
trenquin de tu formes màgiques,
quan
esdevinguis base de tot,
recordaran
la feina de les meves mans,
el
reg dels meus ulls,
i
la llum de la meva terra,
propera
al mar,
i
al cel, com tu, patata,
entre
la sal... i la mel.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)