Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

sábado, 31 de agosto de 2013

A CAGAR A LA RIERA


Quizás la foto no sea suficientemente ilustrativa, o quién sabe, igual necesita explicación: la foto es el lecho de una riera (una rambla) sembrada de papeles blancos, cada uno es una marca de una cagada, sí, no se me sorprendan, una deposición. Quizá haya quién piense que se me ha despertado un humor escatológico, o la fase infantil de “caca, culo, pedo, pis” se haya vuelto a despertar en mí, nada más lejos de la realidad. Mi artículo tiene únicamente espíritu de denuncia ante la desconsideración por un trabajo, el de los camioneros.
Hace ya unos meses que vengo observando el hecho, incluso he de decir que en mis paseos diarios he pillado a alguno, desesperado, en cuclillas y con los pantalones abajo, intentando aliviarse en el lecho de la Riera d’en Roquet.
Los ayuntamientos de Tordera y Palafolls, con el espíritu de la búsqueda de empleo y alimento para su suelo industrial, han visto crecer los espacios de distribución y logística del monstruo INDITEX (bajo todos sus nombres y variantes). Cada día llegan a ellos decenas y decenas de camiones a cargar y descargar, y a sus puertas, en los escasos espacios de aparcamiento, se hacinan multitud de camioneros que comen en la calle, viven en la calle, orinan y defecan en la calle y no tienen ni donde descansar. Como consecuencia, la degradación de los espacios va creciendo en basura y deshumanización.
Entre esa abundancia de parques logísticos, ¿era tan difícil habilitar espacios de humanización con aparcamientos, papeleras, lavabos o duchas para los camioneros? ¿O quizá, la fiebre por la automatización del almacenaje y distribución de productos da por supuesto que quien va a transportarlos también es automático?

Para que las acciones suban, para que las ganancias se multipliquen no es necesario denigrar a toda una profesión. No creo que humanizar sea tan caro.

MALENDREÇOS, poema 3

Dins aquest batibull del calaix dels malendreços, m'he topat amb 13 poemes filosòfics escrits en castellà i al 1999. No recordo per què, ni què els va motivar, però ara, aïllats de la provocació tenen una música especial. En aquesta feina d'ordenar i classificar la meva poesia que significa aquest apartat dels malendreços, no els he volgut aparcar i també us els presento. El fet que estiguin en castellà accentua aquesta beneïda facilitat i normalitat de la qual gaudim: la convivència de dues llengües.


1
El azogue de mi espejo
no encuentra mi imagen,
y no devuelve reflejo
de nadie.

Perdí la sombra en la última esquina
y busco entre mis libros
 un rincón para mí.



¿Dónde estoy?
Preguntas eternas me asaltan,
estorban mi silencio y mi paz
cuestionándome.


¿Dónde voy?
Repite martilleando en la campana
de mi cabeza. Con ritmo de gota de agua
agujerea mi consciencia y tortura
mi descanso, mi solaz.


 
¿Dónde estoy?
¿Cómo evitar la angustia
de la falta de respuestas?
Cuando faltan las respuestas
es mejor… no hacer preguntas
y suponer que todo, mecánicamente,
funciona.


Ya llegará otro tiempo en el que preguntar.

Ahora solo debo vivir.

lunes, 12 de agosto de 2013

CALENDARI A MIQUES, L'AUDIOVISUAL

Aquí us deixo l'audiovisual que, des de la Biblioteca de Tordera (la Patrícia, que és una artista), ha fet sobre el recital del dia 24 de juliol.



Encara amb la mel de la música, un lleu murmuri d'aigua i la llum de les imatges, he sentit a la meva pell una altra vegada l'emoció, com el frec de l'aire. Patrícia, moltes, moltíssimes gràcies, no només per la feina (la feinada) sinó també per la sensibilitat amb la qual l'has fet; també moltes gràcies per utilitzar els meus texts, és una manera que es mantinguin vius, agafats ben forts a les imatges.

Ha estat un privilegi poder participar en aquest recital, on la paraula demana permís a la música per conjuntar amb el gest una mena de màgia que ho amara tot.


Sí, a Tordera, i la gent de Tordera, també fem coses capaces de sacsejar l'ànima.


sábado, 10 de agosto de 2013

MALENDREÇOS, poema 2

L’avantatge de revisar poemes antics en aquest poemari dels MALENDREÇOS, és que no recordo perquè varen sorgir, i sovint tampoc on ni què els va motivar. Són poemes aïllats, sense vinculació a res concret, que comuniquen o no, sense condicions prèvies.

Avui us presento un poema molt antic, gairebé fa olor de resclosit, que vaig escriure al 1995. És divertit recuperar un poema tant antic, em sembla aliè, com si l’hagués escrit algú altre, cosa que em permet ser més crític. Tot i que m’agrada llegir-lo tal com el vaig fer, suposo que ara l’escriuria d’una altra manera. Sí, això també m’ajuda a adonar-me com anem canviant.

ENVEGES, QUÈ ENVEGES?

Enveges, què enveges?
No tens prou?
Ets tu i ets molt.
Tot

 
Quant sents l’aire a la cara,
quant et fa tancar els ulls,
quan t’estira la roba,
quan entre les seves mans et recull.





Quan a l’envoltar-te el color verd
i amb olors a terra molla
et fa respirar,
quan veus entre els arbres
la llum vibrar.



Enveges, què enveges?
No tens prou?
Ets tu i ets molt.
Tot


Quan la mainada t’estira,
quan t’engresquen amb la mirada
quan la seva rialla et dicta
que encara estàs a la seva alçada.

Quan crear és possible,
el fre ningú te’l posa,
pots cantar a la vida
o, a qualsevol cosa.




Enveges, què enveges?
No tens prou?
Ets tu i ets molt.
Tot



Et suposen necessitats,
les ones te les diuen.
Què hi ha de veritat
en dubtes que altres viuen?


La suficiència et perd
necessites dels altres
com els altres et necessiten.
Hi ets per tots i tots són per tu.
Compta-hi i deixa
que els altres comptin que hi ets.


Enveges, què enveges?
No tens prou?
Ets tu i ets molt.
Tot

viernes, 9 de agosto de 2013

FMI y demás iluminados


Sí, no es ninguna broma ni el día se los Santos Inocentes, el FMI con la elegante Cristine Lagarde al frente, nos aconseja, como camino de salida al laberinto de nuestra falta de empleo, que nos reduzcamos un 10 % nuestro sueldo. Qué curioso que nos lo diga una señora que se aumentó su propio sueldo un 11% a su llegada al FMI (2011) y que hable de ello desde una nómina de 325.000 euros al año. Y nos lo dice a los españolitos de a pie, ¡a cuántos nos gustaría cobrar el 10% de su sueldo!
Y, por si fuera poca la gracia, va el Comisario Europeo para Asuntos Económicos y Monetarios, el tal Oli Rhen, y se apunta al carro de las ocurrencias y nos pide lo mismo desde un sueldo de más de 25.000 euros mensuales.


No podemos olvidar que nosotros los hemos puesto ahí con nuestros votos. Así que debemos ser nosotros, con nuestros futuros votos (mayo de 2014) quienes les limiten el sueldo a una cantidad equivalente al sueldo medio, para utilizar el dinero restante en políticas realistas de empleo, seguro que mejores que las que ellos quieren subvencionar robándonos todavía un 10 % más.

sábado, 3 de agosto de 2013

MALENDREÇOS, poema 1

Tots lamentem profundament l’accident de tren a Galícia, i és clar que el lamentem; com tots admirem, celebrem i felicitem al poble gallec per la seva ràpida i solidària resposta. Que ningú s'ofengui, no és aquesta la meva intenció, però no és estranya aquesta resposta, tots els pobles la tenen, arribada la desgràcia no hi ha diferències, ¿o es que algú pensa que un andalús, un madrileny, un basc o un català oferiria una altra resposta? La solidaritat no coneix nacionalitats: entén de persones.
Fent selecció entre els meus poemes antics n’he recuperat un que vaig escriure el Nadal de 2002 (i que inaugura el nou poemari de “MALENDREÇOS”). Just un mes després de l’enfonsament del Prestige, quan tot el país, sense distinció d’orígens es va vestir de blanc solidari a les negres platges gallegues per arrencar txapapote de les pedres. Sí, també tot el país va ser aleshores solidari davant la desgràcia que començà un 13 de novembre de 2002 amb “[...] unos hilillos con apariencia de plastilina [...]”; perquè, insisteixo, La solidaritat entén... de persones!

ONADES NEGRES I GAVINES BLANQUES
Ja no és domini de verd i blau,
de poder i força,
de notes en pentagrama d’onades.

Ja no és silenci, ni calma,
ni bram ni vigor.

Els perfums de lluny,
les brees ensucrades, agafades als vaixells,
han perdut el seu nord i no hi arriben.

Les roques, parets vives,
retallades pel fuet de l’aigua,
són nues... i negres.


La brúixola de l’oratge
no sap quin punt marcar
i, després de girar boja, no crida, sent vergonya,
només plora dins la seva caixa de vidre.

Color de dol perquè el mar
s’ha mort.

En la pissarra d’aquest paisatge
escriuen blancalls joves
paraules plenes i fortes,
carregades de valor:
jovent, natura, treball, esperança.

“Ho copiaràs cent vegades
i, sobretot, amb bona lletra.”


I amb paciència monàstica
un rere l’altre les escriuen,
copien en el rengló de l’horitzó,
blanc sobre negre, les quatre paraules.
JOVENT, NATURA, TREBALL, ESPERANÇA.

Com formigues en estiu ric,
en filera de desordre ordenat,
arrosseguen la il·lusió per la sorra
de platges pigallades, fent trista collita
amb la força de les mans.

Amb ungles de cartró
esgarrapen de la cara d’un país
la vergonya de la impotència,
posant innocència
on hauria d’haver previsió.

Sí, color de dol perquè el mar
s’ha mort.

2002