Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

sábado, 30 de marzo de 2013

POEMA XX (a la meva llibreta)



Un poema sentit no té els versos mesurats, ni les síl·labes  ni la rima ni el ritme. Només té la grandària que l'emoció li dóna, l'espai que el sentiment li  marca. La resta... només és la faixa de la formalitat. 





Quin preu té un somriure?
Quan val una rialla?
¿Com valorar les paraules
pronunciades des de la música
dels horitzons amables?

sábado, 23 de marzo de 2013

POEMA XIX (A la meva llibreta)

Un altre poema curt, amb la natura com intermediària, que m'ajuda a treure ràbies interiors. Ara, allunyat del moment, em costa recordar quin era el meu estat d'ànim quan el vaig escriure; ara el sentit inicial del poema s'ha esmorteït  però, allunyat de la seva gènesi, el poema em continua cridant l'atenció.





Avui han obert, de bat a bat,
les portes del cel
i deixen anar ploroses rauxes
de gelats càntics,
glaçant cors i ànimes,
cossos i ments,
imaginació i ànsia.
Tot esdevé humida tristesa
incapaç de recollir
en poques paraules
l'enyor i la ràbia.



miércoles, 20 de marzo de 2013

CAP TORDERA


HUMANITZACIÓ I LÒGICA EN L'ATENCIÓ A L'USUARI:
         Sí torno a estar de baixa. M'incomoda la malaltia i la baixa, però no és una situació escollida.
 Sense debatre si l'error té l'origen al metge o a l'administratiu del CAP, en veure el comunicat de baixa que he de lliurar a l'empresa on treballo m'adono d'un error, per la qual cosa, malgrat patir certes dificultats físiques per moure'm, cerco la manera d'acostar-me a l'ambulatori i esmenar l'errada. L'escena que visc és un exemple esperpèntic de la mentalitat mecànica que tenen alguns administratius que atenen al públic absents de capacitat per ser flexibles i facilitar la feina a l'usuari.
        És un dilluns a dos quarts d'onze del matí, no hi ha ningú davant el taulell d'atenció al públic, al darrere, dos administratius (no especifico sexe per no facilitar identificació): 
Ø Bon dia, miri en aquesta baixa hi ha un error que necessito esmenar per presentar-la a la feina. Pot mirar d'ajudar-me?
Ø Té la tarja sanitària? [...] Ho sento, però el seu metge no el pot atendre fins dimecres.
Ø No, si jo no necessito parlar amb el metge, només necessito esmenar aquest error -li explico a l'administratiu què passa-
Ø Ho sento, jo no puc fer res, ho ha de fer el metge.
Ø Bé, ho entenc. Creu que podria parlar amb el metge?
Ø El seu metge atent el telèfon de 10 a 11.
Ø Bé, doncs ara són dos quarts d'onze, em deixar parlar per telèfon.
Ø  Aquí té els números del CAP -i em lliure un paperet amb els números d'atenció al públic.
Ø No, segurament m'explico malament, li deia si em pot deixar vostè parlar per telèfon, és que jo no porto el mòbil i anar ara a casa m'és un trasbals.
Ø Ho sento, jo no tinc telèfon aquí. -m'ho diu al mateix temps que jo miro els telèfons que l'envolten.
Ø I si vaig a la porta de la consulta i m'espero que surti entre visites per comentar-li?
Ø Ho sento, senyor, però això no es pot fer!
 Entra a l'ambulatori el meu fill que m'ha acompanyat amb el cotxe i li demano el seu mòbil; m'assec en una de les cadires de l'entrada, a escassos tres o quatre metres del taulell i començo una especial i original conversa. 
Ø És l'ambulatori?
Ø Sí que desitja?
Ø Voldria parlar amb el metge X.
Ø Un moment, no es retiri.
No cal dir que, qui m'estava responen era l'administratiu que hi havia darrere el taulell, just al costat de qui m'havia atès. El volum de les nostres veus (la meva i la seva) feia inútil l'ús de telèfon.
El meu metge s'adona de l'error, l'esmena en un moment al seu ordinador mentre mantenim la conversa, i em diu que li comenti a l'administratiu del taulell que ja el pot imprimir. Total, escassament dos minuts. Enllestim la conversa telefònica i m'aixeco de la cadira, m'acosto al taulell i em dirigeixo a l'administratiu per demanar-li. Em torna a demanar la meva tarja sanitària i sense moure un múscul em demana que vull, com si fos la primera vegada que em veu. Li demano el comunicat de baixa esmenat, me'l dóna i ens acomiadem educadament.
I si el meu fill no tingués telèfon mòbil? Que havia de fer jo, anar al bar de la cantonada?
 Sé sobradament que l'atenció al públic és cansada, sovint desagraïda, però no és per gust que demanem aquesta atenció. Des d'aquest breu text demano una mica de LÒGICA que faciliti la feina de tots i la comoditat de l'usuari.


sábado, 16 de marzo de 2013

POEMA XVIII (a la meva llibreta)

Els meus llibres em regalen la possibilitat de parlar amb els meus lectors, sovint una cura d'humilitat per la crítica directa de la mainada, sincera i sempre a punt. 
Em preguntaven per la inspiració, que què és, que com es troba, que on es cerca. Jo, intentant desmitificar el tema de "les muses", els explicava que l'observació atenta és la millor de les inspiracions. Els posava d'exemple l'observació de la natura, del pas del temps, del món que ens envolta quan, sovint, ens passa desapercebut perquè cerquem coses més transcendents i més importants lluny del nostre entorn. Per posar-los un exemple, vaig treure la meva llibreta i els vaig llegir un poema senzill. Després, entre tots, el vàrem comentar una mica. 





La primavera s'ha oblidat
dels seus hàbits.
Qui sap si,
enyorós del temps que se li esgota,
no apura l'hivern...
els seus drets
de força agra.




sábado, 9 de marzo de 2013

PAUSES




Com homenatge a la dona treballadora (ahir 8 de març era el seu dia internacional) us presento el poema PAUSES. És clar que no estarem en plena igualtat fins que no calgui... dia internacional de la dona treballadora, sinó que qualsevol dia homes i dones, tots treballadors, vivim en veritable igualtat.



PAUSES

Quan el despertador
trenca l’albada
i la jornada, esverada,
tem la feina de cada matí,
la consciència, envoltada de silenci,
repeteix una i una altra vegada,
que sí, que pot, que el dia
estirarà les hores
un pèl més de seixanta minuts
per prometre-li temps.

Mentides piadoses!

Desvetllar els somnis
dels petits somriures;
esmorzar accelerat,
motxilla a l’esquena i camí de l’escola.
Tot seguit...

-       Vola! Que faràs tard a la feina. I ja van
tres vegades aquest mes.

No hi ha excuses amb nom de nen,
totes porten l’angoixa dibuixada a l’esquena
com una llufa anònima
en un dia trist de Sant Innocents.

Vuit hores de feina són
... més de vuit hores.

Barra amunt i avall:
sensibles peus de vidre i passes de fang
per sobre de cada segon,
i sempre un somrís i un gest amable
no fos que, com està la feina
algun client desagradable,
amb un parell de paraules,
tanqués la paradeta
d’un sou eixut.

El gran fa de clauer
i el petit s’arrapa
cercant-li la mà de camí a casa.

Els deures i les lliçons s’esperen
que arribi la mare
perquè... sempre va bé un cop de mà,
encara que només sigui per escoltar-li la veu
una estona
i embadalir-se amb el moviment
dels seus llavis.

Perquè sí,
els troben a faltar.
Troben a faltar les seves moixaines,
troben a faltar, sobretot,
els seus petons.
Però no hi ha temps!

El rellotge apressa el seu ritme
busques enllà,
i, una altra volta, no hi arriba.
Doble jornada, i la mainada
sense dutxar,
i de sopar?

-       N’estic cansada d’improvisar
certeses!

La seguretat i la convicció
s’escriuen amb minúscules,
les mateixes minúscules de les petites coses;
i són femenines.


Penjada dels seus pits,
la humanitat sencera crida i plora,
tremolen les lletres per cridar
Companya!
Dona!
Mare!
i... no hi ha mai silenci.

  
Constància, voluntat, força
són paraules femenines
per construir el món.
Sí, malauradament
un món que torna a celebrar
un altre 8 de març
per recordar la dona treballadora.

I els 364 dies que resten?


sábado, 2 de marzo de 2013

POEMA XVII (A la meva llibreta)



Aquest poema el vaig escriure el 29 de novembre del 2008, a l'endemà de la presentació a Salobreña del meu llibre "Cuna de amargo azúcar". La platja estava deserta i bufava el ponent, aquest vent violent que aixeca les onades més impossibles.



S'enrinxolen les onades
empeses pel ponent,
i enllacen els records
als anells blancs 
i emocionats
dels meus cabells.

Ja no hi ha canyes,
no hi ha gent,
no hi ha deures pendents
ni feina que quedi desada
esperant millors moments.

Tot és complert 
seguint el guió que dictà
el millor dels meus somnis.

Ara, aconseguit el punt i a part,
cal tornar, cal començar una altra volta
a somniar
en núvols que s'aixequen,
en il·lusions per treballar,
en esperances i joies
que s'acosten
com, amb les onades,
se m'acosta el mar.