POEMA III, (A la meva llibreta)

(moments màgics de colònies)

"Demana un desig..."




De sobte tot el silenci del món
segella boques impossibles,
i les paraules esdevenen transparents al so.





Els ulls es serren ben estrets,
cercant al seu darrere
fantasia en majúscules.




Perquè, sí, m'ho han dit,
i ho tornen a repetir:

"Demana un desig..."

ERNEST LLUCH, ja dotze anys

El 21 de novembre de l’any 2000, quan em sorprenia la notícia de la mort de l’Ernest Lluch, la ràbia em va fer seure a escriure. Va sortir un poema que gairebé ni vaig repassar i el vaig endreçar a la carpeta dels impulsos per deixar-lo dormir. Ara, quan es compleixen dotze anys d’aquella mort, he anat a la carpeta on endreço els somnis i l’he rescatat del meu oblit. Aquests és, doncs, aquell poema envellit a la foscor de la meva carpeta.

HAN MORT L’ERNEST LLUCH

Novembre de tardor plena,

que confon les meves llàgrimes

amb fulles viatgeres.

D’un bosc d’arbres experts,

de colors diferents

però capaços, junts, de compartir vivències

avui, una mà indecent i cega,

n’ha tallat un,

aquell que més ombra feia.

Quan el vent bellugava ses branques

i una fulla queia,

era un concepte en el vent

pintant raons de convivència.

Però, ara, tot l’arbre és a terra.

Ja no voleiaran més les idees.

Creuen els assassins

que enterren una creença

quan, el que fan és donar ressò,

donar veu a la terra

que parla de convivència,

de paraules estretes,

de mots encreuats

entre unes i d’altres penses.

Només de caure,

al clot que hi deixa a terra,

milers de plançons aixequen

ben amunt els seus caps.

Desitgen aire, espai,

volen arribar a les estrelles,

i amb elles, ben fort,

repetir totes els propòsits

que l’arbre expert,

per mà bruta mort en novembre,

els ensenyà quan, encara,

era ben ferm a terra.

Poema II

(Segueixo de colònies)

Han deixat les paraules
de fer-me pessigolles,
ja no hi són.
I per més que crido,
no hi ha cap so
que esborri un silenci etern 
de color verd,
on la mainada enfonsa les mans
cercant altres colors pels somriures;


que cridin que sí,
que és cert,
que tot el que els passa és de veres,
que l'aire n'està ple,
que no cal cercar a les fondàries
allò que tenen a les mans
si el cor és ... obert.

A mi no m'agrada Hallowen

Nosaltres érem de castanyes i moniatos, si ens portàvem bé... fins i tot hi havia panellets. Avui ens topem amb el “Hallowen” adoptat amb presses i sense digerir, només perquè molts pensen que si arriba dels Estats Units és millor. La tarda-vespre del passat 31 d’octubre al meu barri (tant tranquil que hi ha qui pensa que és avorrit) un munt de mainada va començar a passar per les cases disfressats de tot demanant llaminadures al crit de “truco o trato” (que ja ho podien haver traduït). Hi ha gent que no sabia de què anava la història, hi havia gent a qui això sonava a extravagància sense sentit i que prou feia, després d’escoltar el timbre de casa una i una altra vegada, en obrir educadament per veure què passava. El resultat ha estat indignant. Els marrecs de les disfresses, armats de dotzenes d’ous (que algú els haurà comprat) varen emprendre-la a cops d’ous a les façanes de les cases del meu barri. Algunes senyores grans, espantades, fins i tot varen trucar a la policia local mentre encara ressonaven pels carrers les rialles inconscients d’aquella mainada. Crido l’atenció als responsables (evidenment cada nen té un responsable d’allò que fa: els seus pares). Qui calmarà a aquesta gent? Qui netejarà les façanes? Qui posarà seny?

Per què no tornem a les castanyes i els moniatos innocents?

Poema I

(En un descans durant unes colònies)

I

Les preguntes volen
com fletxes punxegudes
(sense compasio).
A grapades,
totes alhora cerquen un destí;
i jo no puc mirar-les
sense fer-me blanc d'elles

perquè, entomant-les,
encendré llum en foscors innocents.