FIBRADOLOR, poema IX i últim

Torna el silenci,

ara, pintat de rovell.

Ja no fumen les xemeneies

i el brogit de les màquines

marca només

un capítol sòrdid

de la memòria del poble.

El final sorprès

lliga una albada

de negre i gris.

Les finestres retallades de llum

són fosques, i no és de nit.

Les dents de tauró,

capaces d’esmicolar

la por

a bocins,

escruixeixen l’esperança.

Tot es final.

El riu,

etern en les seves corbes,

llepa, immemorial

les seves ribes.

Els joncs

retornen, ara en silenci,

els aromes a la nit.

Oblit forçat,

diner poderós,

màquines mortes,

fragments d’històries personals

penjant de les parets.

I el silenci torna,

i la muntanya,

continua emmirallant-se,

pels segles,

amb els blaus pausats del capvespre. 

FIBRADOLOR, poema VIII

La força eterna,

l’empenta inacabable,

el motor sense descans,

diu:

(en murmuri desconegut)

que n’hi ha prou,

que s’ha acabat,

que no n’hi ha més;

que la fi és arribada

i cal tornar a casa

i cercar a quin racó

tancar la soledat

 i el silenci.

El futur inacabable,

inabastable

i potent,

esdevé present d’angoixa,

de lluita,

de mentides,

de raons,

de lògica il·lògica,

de vergonya

i trencadís.

Promeses?

 Paraula?

Aturada sobtada

de l’esperança,

incontrolable creixement

del neguit.

FIBRADOLOR, poema VII

Al sol,

jubilats tendres

d’ulls tristos

repassen,

llepant-se els dits,

els fulls dels diaris.

Els braços són encara forts,

l’esperit, encara jove;

l’experiència, a flor de pell;

la conversa,

sempre la mateixa:

i ara,

què fer amb el temps?

Anys somniats

mirant el viatge dels núvols

sense despertadors impertinents

cridant la matinada

a cau d’orella;

vacances eternes,

sous discrets,

però descans i pausa.

La nit deia bon dia,

el dia deia bona nit,

la tarda no coneixia la tarda,

i als dies de festa,

tornava la nit.

Realment estan cansats?

Vells joves

i joves vells.

FIBRACOLOR, poema VI

La gent que hi treballava

feia servir els possessius

per parlar-ne.

Era la    seva    fàbrica,

era la    seva    vida,

era el    seu    futur.

Per la fàbrica,

tots aquells    “seus”

continuaven,

en la foscor dels papers,

essent números nuus,

sense cares ni parents,

sense vida ni ambicions,

sense llàgrimes,

ni passions,

... ni sentiments.

Rere el blau ultramar

dels uniformes,

rere el gris

i el blanc

de les volutes del fum,

rere la sirena i els horaris,

de les vacances apressades,

de les tanques

i de la llum,

l’èxit i els diners

començaren,

amb parsimònia

a alentir les esperances

d’un feliç final de festa.

Quants anys encara em resten

per complir?