L'ÚLTIM TOMBAR DE L'ONADA

Com si fos avui 
l'últim tombar de l'onada,
penso en tu.


Els blancalls desapareixen,
i la cresta de l'ona
presideix l'escena
amb l'escuma que la corona:
són els darrers senyals de vida.

S'ha acabat el batre,
la lluita contra les pedres.
Em dono per vençut 
i, deixant-me anar,
faig d'aquesta onada
la darrera.






Sí, restarà el record
de la sal a l'aire,
del so rítmic i apagat;
però, si faltes tu...
faltarà l'essència,
l'aire, la vida,
l'ànima de les ones,
l'esperit de la mar.

ELS MEUS FULLS, LES TEVES ONADES

Com passo els fulls del meu llibre
passes tu les teves onades.


Tancat entre els barrots de les lletres,
entre el cadenat de les paraules,
es mou inquiet l'alè de l'autor,
tot esperant que el lector,
imaginat,
el deixi anar.

La brisa del passar planes
allibera esperits ansiosos
que, en un instant,
realitzen somnis.






Planes de sentiments eixutes,
altres xopes de passió;
recull d'idees,
compilació d'obsessions
que fotografien personalitats
i obren portes a l'interior.


Passen les teves ones,
lliures,
sense cadenats ni barrots,
sense fre,
franques.
El seu autor,
tu,
no espera interpretacions
per deixar-se anar.





Algunes planes, algunes onades,
apassionades, plenes de força, 
intenses, saturades de desig;
altres, tranquil·les, submises,
obedients.


Totes t'expliquen,
totes et fan transparent:
retalls d'Història, d'històries,
pessics de vida i vides
(al cap i a la fi hem crescut 
a les teves ribes).


Desitjo escriure en les teves planes,
i deixar que tu escriguis en les meves. 
Vull mullar-me en les teves paraules
i deixar que tu humitegis el meu vers,
amb ones valentes, impetuoses,
amb paraules plenes de sentiment.







La brisa del passar planes
es confondrà amb el teu oreig.
El regust de les meves llàgrimes
es barrejarà amb el teu alè.

NECESSITO EL TEU SILENCI

Em submergeixo. Entro en tu.
De tu em folro
i aconsegueixo enyorat silenci.






Alhora, el verd i el blau m'estrenyen
entre els dibuixos de llum,
i discuteixen cercant un heroi
entre boscos 
de claror.
Però no és cap color qui guanya,
tampoc les lluïssors.
Qui guanya, qui mana,
és el silenci.

Silenci enyorat, dominador.


Necessito el teu silenci.

DECISIONS A ONADES

De vegades, les meves decisions
són com onades:
arriben i se'n van;
dubten en quedar-se,
resten una mica i... fugen
per refugiar-se en el Tot.

Algunes s'estenen,
alenteixen el seu camí
i, jugant amb records de platja,
s'escolen bombollejant
per tornar-se a perdre.




De vegades, les meves decisions
dissimulen i cauen confonent-se
en la següent decisió
per sumar-s'hi i tornar a caure
més pesada i potent.


De vegades, les meves decisions
s'aturen i reposen en el mar tranquil,
quiet, 
adormit en el bressol de la lluna.

RELLOTGE D'ONES

El meu rellotge té un pèndol
que sacseja un temps incontable
a cops d'onades.


En cau una i arrossega els segons;
la següent, les hores
dels meus sentiments.


I el so de la sorra
que rodola empentada,
carrega el rellotge
entre escuma i vent.