TOTS ELS COLORS SÓN TEUS

Tots els tons de gris,
tots els maragdes s'emmirallen alhora
en tu.


L'aiguabarreig de la tarda,
enfilat amb vertígen
sobre les onades,
puja i baixa per la teva esquena
omplint la paleta de colors lluents.


No em cal cavallet per recolzar-te,
ni pinzells;
l'aire i l'escuma,
les essències i la sal,
en són prou eines
per sentir-te proper.

ONES DE TARDOR

1

Quadriculades decisions fent cantonades,
soles, a l'oratge del teu alè.
Tardor de llevant
que aixeca parets humides,
recargolats murs de grisa tempesta
estrenyent-te amb violents braços de mar.

El tornaveu de la tarda fosca,
entre trèmols moviments
de fulles viatgeres,
m'acosta la teva veu:
és greu, pesada;
metrònom del ritme
amb què es mou la meva vida.

LOS OJOS DE MI PUENTE YA NO VEN (III)

Ahora,
está al otro lado mi vida original,
es la otra orilla la que, azulada,
me llama a volver.
He reducido la distancia física
que de aquí me alejaba,
pero, hoy,
el que está lejos soy yo,
yo soy el extranjero, el extraño.

Ni de arenas calientes,
ni de bosque entre la niebla
se sustenta mi espíritu;
ni del sabor del sol,
ni de la nieve en los labios
se alimenta mi conciencia;
ni del aire del desierto,
ni del ruido ciudadano 
se llena mi juicio.


Como puente,
con un pie en mis padres
y el otro en mis hijos,
estoy en medio de la ausencia
y la identidad.

UN DESTÍ ATRAPANT EL DARRER VAGÓ

El proper 10 de febrer (en dues sessions, a les 6 i a les 9) representarem al teatre Clavé l'obra de teatre: UN DESTÍ ATRAPANT EL DARRER VAGÓ. Aquesta obra la vaig escriure, sota inspiració de la poesia d'en Joan Margarit (del llibre "Càlcul d'estructures), per la jornada poètica multidisciplinar de "LA MIRADA DEL POETA 2011". La gent gran de l'Esplai han dut a terme la gravació per fer-ne una radionovel·la i els alumnes de quart d'ESO de l'escola Brianxa la posarem (això intentarem) en escena al teatre Clavé.

El procés ha estat lent, pràcticament portem treballant-hi un any. Agraïm la col·laboració del Departament de Català, amb la Núria Ferrer al capdavant, i del Departament de Plàstica, amb la pinzellada sempre artística d'en Màssimo Cova i els alumnes de segon d'ESO.

Si voleu aconseguir entrades per veure l'obra no espereu el dia de la representació, caldrà dirigir-se a qualsevol alumne de l'aula de quart d'ESO.

No us ho perdeu, l'esforç que hi han posat els alumnes paga molt la pena.

LOS OJOS DE MI PUENTE YA NO VEN (II)

A medida que martirizo mi espalda
y trenzo las distancias,
empiezo a ver el cielo 
con los colores del recuerdo.
Mi ánimo y mi espíritu
tiemblan con la ilusión de... volver.


Quedan atrás días de ruta,
oraciones en ocasos extranjeros
con inquietos observadores
y comidas apresuradas
en sucias gasolineras.


En sentido contrario
se dibuja tímidamente una sonrisa olvidada:
el retorno repasa,
fotograma a fotograma,
cuánto costó llegar,
las lágrimas derramadas,
la nostalgia envenenada,
la melancolía contagiosa
y la vida en añoranza perpetua.