POEMA VIII (a la meva llibreta)

Colònies a Can Pau. Un descans entre activitats i la mainada enjogassada al voltant des mestres.

El sol a l'esquena ...
i les mans fredes.

No deixo d'escoltar,
insistents i impacients,
les veus de la mainada.
Un que crida fort,
un altre que s'esglaia,
un subtil somriure,
una mà inquieta tocant-se la cara,
un còmplice picar d'ulls,
un espai on trobo, tancades,
tot un munt de raons
per seguir, tenaç, aquesta tasca.

El sol continua a l'esquena...
les mans són fredes, encara.

POEMA VII (A la meva llibreta)

Seguim dins la catedral de Saint Maló, embadalits amb la música regalada per l'atzar, i el meu llapis no deixa d'escriure, embogit, a la meva llibreta.

Qui pogués ...
qui fos capaç d'emocionar
amb tan poc ... i amb tant;
com aconseguir fer tremolar
les parpelles de qui escolta,
de qui veu,
de qui llegeix;



perquè les sensacions
freguen la pell
i és proper l'èxtasis:
el gran moment d'omplir l'ànima
amb tots els sentiments.

DOMINIO LÉXICO (14)

A punto de acabar otro trimestre paso a mostraros algunos de los "divertimentos" que mis alumnos me han "regalado" en sus respuestas a mis controles y exámenes. He de agradecer también algunas colaboraciones que me llegan desde mis compañeros de otros cursos y niveles. Como podréis observar (leer) los alumnos son una fuente inagotable de entretenimiento. Os recuerdo que, entre paréntesis y en cursiva, añado algún que otro comentario.

En una clase de Educación infantil se hablaba de las razas diferenciando colores y matices. Que si raza negra, que si color café con leche, que si color chocolate. Un niño levanta la mano y añade.

- Además de los diferentes negros yo conozco la raza carnívora.

- ¿Carnívora? -pregunta la profesora con gesto de sorpresa- ¿Y cómo son los ... carnívoros? 

- ¡Seño! ¡Pues los que tienen la piel de color carne!

Pido a mis alumnos el nombre de un poeta romántico, con la esperanza de que recuerden a José Espronceda. ¿La respuesta? ¡Un disgusto! : "José Espetraca" (Qué divertido es inventar)

En clase de Latín propongo para traducir la oración: TERRA MAGNA EST. Fácil, sí, es que estamos empezando. Les pido a mis alumnos que intenten traducirla sin utilizar el diccionario porque con el bagaje léxico individual tienen suficiente. Un alumno se encalla y no logra avanzar:

- Sí, la entiendo pero MAGNA no me queda claro.

- ¿Cómo se llama el helado más grande de la marca Frigo? -le sugiero, intentando que recuerde MAGNUM como helado MUY GRANDE. El alumno sonríe porque ha encontrado la solución:

- ¡Ya lo tengo! LA TIERRA ES UN HELADO.

De la sección VOCABULARIO, fija en todos mis exámenes y en todos los cursos a los que doy clase:

• TERRATENIENTE:
• Lugar de la guerra donde se planean las movidas.
• El jefe de la mili. 
• BROTE:
• Salto que te impulsa hacia arriba para coger altura.
• Te sale en la piel y se enrojece, como la picada de un mosquito.
• ANFITRIÓN:
• Monumento romano.
• Herramienta con tres puntas, como un tenedor pero en grande, la usa el granjero para la paja.
• PEINAR CANAS:
• Aburrirse. (quizás haya quién se aburra)
• TEZ:

• Clase de tela.
• ALBÓNDIGA:
• Carne recogida en forma de bola. (Especialistas en definir)
• ARCILLA:
• Clase de café. (Es que la publicidad en la tele hace mucho daño)
• Es un árbol que se lo comen las ardillas.
• Trozo de carne de cerdo.
• GRANÍVORO:
• Es un granizado fuerte.
• DÉDALO:
• Objeto de metal que se pone en el dedo para que cuando coses no te pinches.

POEMA VI, (a la meva llibreta)

Passejàvem pel costat de la Catedral de Saint Maló quan sentirem una música especial que sortia del seu interior. Vàrem entrar i ens n'adonàrem que feien un assaig d'un concert de música clàssica. Ens vàrem asseure en silenci i ningú ens va dir res. Aleshores, tota la música va ser per nosaltres. Jo, com no, després d'una estona d'emoció continguda, vaig acabar agafant ... la meva llibreta.

Les emocions han pres forma:

tota la llum de l'estiu 

passa pels vitralls de la Catedral

de Saint Maló.

No hi ha una nota lliure,

totes les vull perquè sento,

i vull continuar sentint,

com trontolla a dins meu la música,

la força, sovint la mel;

l'esperit de qui, un dia,

sota aquestes voltes pètries, 

va pensar en donar vida 

als seus sentiments.

POEMA V, (A la meva llibreta)

(Vespre d'estiu a la Bretanya francesa)



La música de les paraules
(en ressò de vespre incipient)
posa ritme a les hores
que passen suau,
lentament,
empeses només
per la pressa transparent
de les vacances.

POEMA IV, (A la meva llibreta)

GRANVILLE
(Fent un cafè en una terrassa de la ciutat de Granville)

He vist com un crit de gavines
posava marc a les postals
del meu estiu.

El sol riu esplèndid
mentre voleia el meu cabell
amb aires atlàntics.

I jo recordo,
envoltat dels meus,
moments que atura el temps
per deixar-me'ls veure
... i viure.

POEMA III, (A la meva llibreta)

(moments màgics de colònies)

"Demana un desig..."




De sobte tot el silenci del món
segella boques impossibles,
i les paraules esdevenen transparents al so.





Els ulls es serren ben estrets,
cercant al seu darrere
fantasia en majúscules.




Perquè, sí, m'ho han dit,
i ho tornen a repetir:

"Demana un desig..."

ERNEST LLUCH, ja dotze anys

El 21 de novembre de l’any 2000, quan em sorprenia la notícia de la mort de l’Ernest Lluch, la ràbia em va fer seure a escriure. Va sortir un poema que gairebé ni vaig repassar i el vaig endreçar a la carpeta dels impulsos per deixar-lo dormir. Ara, quan es compleixen dotze anys d’aquella mort, he anat a la carpeta on endreço els somnis i l’he rescatat del meu oblit. Aquests és, doncs, aquell poema envellit a la foscor de la meva carpeta.

HAN MORT L’ERNEST LLUCH

Novembre de tardor plena,

que confon les meves llàgrimes

amb fulles viatgeres.

D’un bosc d’arbres experts,

de colors diferents

però capaços, junts, de compartir vivències

avui, una mà indecent i cega,

n’ha tallat un,

aquell que més ombra feia.

Quan el vent bellugava ses branques

i una fulla queia,

era un concepte en el vent

pintant raons de convivència.

Però, ara, tot l’arbre és a terra.

Ja no voleiaran més les idees.

Creuen els assassins

que enterren una creença

quan, el que fan és donar ressò,

donar veu a la terra

que parla de convivència,

de paraules estretes,

de mots encreuats

entre unes i d’altres penses.

Només de caure,

al clot que hi deixa a terra,

milers de plançons aixequen

ben amunt els seus caps.

Desitgen aire, espai,

volen arribar a les estrelles,

i amb elles, ben fort,

repetir totes els propòsits

que l’arbre expert,

per mà bruta mort en novembre,

els ensenyà quan, encara,

era ben ferm a terra.

Poema II

(Segueixo de colònies)

Han deixat les paraules
de fer-me pessigolles,
ja no hi són.
I per més que crido,
no hi ha cap so
que esborri un silenci etern 
de color verd,
on la mainada enfonsa les mans
cercant altres colors pels somriures;


que cridin que sí,
que és cert,
que tot el que els passa és de veres,
que l'aire n'està ple,
que no cal cercar a les fondàries
allò que tenen a les mans
si el cor és ... obert.

A mi no m'agrada Hallowen

Nosaltres érem de castanyes i moniatos, si ens portàvem bé... fins i tot hi havia panellets. Avui ens topem amb el “Hallowen” adoptat amb presses i sense digerir, només perquè molts pensen que si arriba dels Estats Units és millor. La tarda-vespre del passat 31 d’octubre al meu barri (tant tranquil que hi ha qui pensa que és avorrit) un munt de mainada va començar a passar per les cases disfressats de tot demanant llaminadures al crit de “truco o trato” (que ja ho podien haver traduït). Hi ha gent que no sabia de què anava la història, hi havia gent a qui això sonava a extravagància sense sentit i que prou feia, després d’escoltar el timbre de casa una i una altra vegada, en obrir educadament per veure què passava. El resultat ha estat indignant. Els marrecs de les disfresses, armats de dotzenes d’ous (que algú els haurà comprat) varen emprendre-la a cops d’ous a les façanes de les cases del meu barri. Algunes senyores grans, espantades, fins i tot varen trucar a la policia local mentre encara ressonaven pels carrers les rialles inconscients d’aquella mainada. Crido l’atenció als responsables (evidenment cada nen té un responsable d’allò que fa: els seus pares). Qui calmarà a aquesta gent? Qui netejarà les façanes? Qui posarà seny?

Per què no tornem a les castanyes i els moniatos innocents?

Poema I

(En un descans durant unes colònies)

I

Les preguntes volen
com fletxes punxegudes
(sense compasio).
A grapades,
totes alhora cerquen un destí;
i jo no puc mirar-les
sense fer-me blanc d'elles

perquè, entomant-les,
encendré llum en foscors innocents.

FIBRADOLOR, poema IX i últim

Torna el silenci,

ara, pintat de rovell.

Ja no fumen les xemeneies

i el brogit de les màquines

marca només

un capítol sòrdid

de la memòria del poble.

El final sorprès

lliga una albada

de negre i gris.

Les finestres retallades de llum

són fosques, i no és de nit.

Les dents de tauró,

capaces d’esmicolar

la por

a bocins,

escruixeixen l’esperança.

Tot es final.

El riu,

etern en les seves corbes,

llepa, immemorial

les seves ribes.

Els joncs

retornen, ara en silenci,

els aromes a la nit.

Oblit forçat,

diner poderós,

màquines mortes,

fragments d’històries personals

penjant de les parets.

I el silenci torna,

i la muntanya,

continua emmirallant-se,

pels segles,

amb els blaus pausats del capvespre. 

FIBRADOLOR, poema VIII

La força eterna,

l’empenta inacabable,

el motor sense descans,

diu:

(en murmuri desconegut)

que n’hi ha prou,

que s’ha acabat,

que no n’hi ha més;

que la fi és arribada

i cal tornar a casa

i cercar a quin racó

tancar la soledat

 i el silenci.

El futur inacabable,

inabastable

i potent,

esdevé present d’angoixa,

de lluita,

de mentides,

de raons,

de lògica il·lògica,

de vergonya

i trencadís.

Promeses?

 Paraula?

Aturada sobtada

de l’esperança,

incontrolable creixement

del neguit.

FIBRADOLOR, poema VII

Al sol,

jubilats tendres

d’ulls tristos

repassen,

llepant-se els dits,

els fulls dels diaris.

Els braços són encara forts,

l’esperit, encara jove;

l’experiència, a flor de pell;

la conversa,

sempre la mateixa:

i ara,

què fer amb el temps?

Anys somniats

mirant el viatge dels núvols

sense despertadors impertinents

cridant la matinada

a cau d’orella;

vacances eternes,

sous discrets,

però descans i pausa.

La nit deia bon dia,

el dia deia bona nit,

la tarda no coneixia la tarda,

i als dies de festa,

tornava la nit.

Realment estan cansats?

Vells joves

i joves vells.

FIBRACOLOR, poema VI

La gent que hi treballava

feia servir els possessius

per parlar-ne.

Era la    seva    fàbrica,

era la    seva    vida,

era el    seu    futur.

Per la fàbrica,

tots aquells    “seus”

continuaven,

en la foscor dels papers,

essent números nuus,

sense cares ni parents,

sense vida ni ambicions,

sense llàgrimes,

ni passions,

... ni sentiments.

Rere el blau ultramar

dels uniformes,

rere el gris

i el blanc

de les volutes del fum,

rere la sirena i els horaris,

de les vacances apressades,

de les tanques

i de la llum,

l’èxit i els diners

començaren,

amb parsimònia

a alentir les esperances

d’un feliç final de festa.

Quants anys encara em resten

per complir?

FIBRACOLOR, poema V

V

  

Al pare

el fill li fa el relleu;

i el fill,

al nét esperona

a prendre mides del treball

dels grans,

a les naus,

sota les finestres cegues

avocades a un futur

quiet.

Les generacions

desgranen el rosari d’una història

de cinquanta anys,

oblidada ja

la que era de segles.

-      “No pateixis,

ni tinguis pressa,

sigues pacient,

deixa passar els anys

com l’avi i jo hem fet,

i veuràs segura

la feina                (mecànica)

i el sou         (estret).

I obedient, conformat

i còmode,

el jovent alimentà

de mans dures

i esforçades,

les naus, les màquines,

el crit de l’amo,

i el mecànic pas de les hores,

els dies, els somnis

... i el futur.

FIBRADOLOR, poema IV

IV

El poble creix,

els seus límits

salten els límits pausats

de generacions antigues

marcades per l’aire i el vent,

l’esforç i el treball;

amb la natura propera,

l’aigua,

el paisatge,

el reflex de la muntanya

a l’espill del riu,

i en la llunyania,

gairebé amb l’oratge proper,

l’esperança del mar.

Arriben d’arreu

i d’arreu ens porten llengües,

costums, hàbits,

maneres;

arriben de sobte,

sense aprendre del bressol

què vol dir, pel poble,

la paraula terra;

i ell s’obre de bat a bat,

esbatanant portes i finestres,

cedint el pas i els espais

al nouvingut

capaç i orgullós,

també,

de fer-lo créixer.

La vila deixa de ser poble

que mira el riu i el cel,

la muntanya, els camps

i les essències

de l’aire,

i esdevé mecànica

convivència,

artifici industrial

allunyat de tradicions,

costums i llegendes.

FIBRADOLOR, poema III

III

Qui se’n recorda del xapo,

de la fanga,

del carro i del cavall.

Qui se’n recorda de la vinya,

del carbó, del munyir

o del llescar.

Qui se’n recorda de les sèquies,

de les sínies, dels recs

o dels remats.

La roba i els colors,

les primes, les hores extres

i els salaris callats,

marquen el ritme del poble;

un any i un altre,

dissenyant el futur dels seus joves

allunyats per sempre

dels seus camps.

Agraïdes hortes del pla de Vallmaria,

de la mullera,

o dels estanys;

les mans ja no s’embruten de terra,

l’esforç i la suor

han canviat saó de conreus àvids

per vuit hores i vuit hores,

i vuit hores més,

setmana a setmana,

torn a torn.

FIBRACOLOR, poema II

II

Com sortida d’un somni, 

(qui sap si malson) 

trepitjant mil·lenaris camps

i hortes, 

(i conreus sense memòria) 

les naus d’una fàbrica

quadriculen esperances

d’un futur per gaudir.

I la gent,

avesada al silenci familiar,

canvia bosc, i ombra,

i llenya, i carbó,

per brogit i fressa,

per soroll

i vuit hores sense paisatge,

i un sou

sense mirar,

del cel,

el dibuix capriciós

d’uns núvols

enjogassats amb la sort.

Hi ha ordres,

i sirenes, i foscor;

hi ha absències,

impersonalitat,

desconegut control;

tot s’hi val si el dia a dia,

i la vida fins ara

subjecte als solcs,

asseguren una jornal,

una nòmina

anònima ... d’emocions.