JA CINQUANTA POEMES

Deixar pas als sentiments i les emocions, sense el fre de la prosa conscienciada, això és per mi un poema. Deia un polifacètic escriptor català que, de totes les vessants l’iteraries a les quals s’havia dedicat, preferia la poesia perquè només els poetes poden escriure sobre què hi ha darrera els miralls, darrera les realitats.

Jo us he presentat ja cinquanta poemes del poemari “Cinc sentits”. Tots cinquanta reflecteixen les emocions tancades als records, desvetllades de sobte per un bri de sensació recollida per qualsevol dels meus sentit: relació entre realitat freda i records emocionats d’escalfor familiar. Afortunadament, encara en resten (no gaires d’aquest poemari, però si d’altres poemaris) i..., malgrat la insistència del món fred de les editorials castradores, continuaré penjant d’aquest món virtual les meves emocions sentides.

Un fet m’omple d’especial alegria. Si bé conforta molt que qui em coneix i m’estima faci del meu blog motiu del seu seguiment, és també molt emocionant que, qui no em coneix i només sap de mi a través de la virtualitat, també faci del meu seguiment una parèntesi per les seves hores. Moltíssimes gràcies.

SABOR ESTACIONAL

(Poema número 50)

L’hivern té gust de quietud

de silenci,

d’espera.

El fred recull i amuntega,

         (en mans glaçades)

sensacions

en la línia de sortida,

tot d’esperances de vida

les quals, en arribar la primavera,

s’ompliran de dolç.

Quan el verd despunta,

quan desperta la vida,

el gust regalima

esperança d’objectius

per complir.

Tot està per fer

i just les primeres passes

marquen tot de futurs desitjats,

la voluntat fa promesa

i només el temps

dictarà sentencia

de si s’arriben o no a complir.

L’estiu es deixa fer.

La comoditat d’escalfors alienes,

sempre amb fàcils arguments,

obliden sovint

desigs i propostes

perquè tu no marques el ritme,

el marca el sol i l’oreig.

Quan la tardor pinta d’ocres

l’aire,

i els sabors se saturen

amb el perfum de la collita,

descobreixes sorprès com tot s’acaba,

i per rectificar ja no hi ets a temps

perquè, una altra volta, arriba

el pas inabordable dels fulls del calendari

i ja és aquí, inexorable,

un altre cop

la mort de l’hivern.

Enveja i odi, decepció i absència

(Poema número 49)

L’enveja té gust,

i l’odi,

i la decepció,

i l’absència.

Com la sorra clavada a la pell

en seques espurnes

d’agulles;

com el pes que l’estómac recull

en sentir la pròpia impotència;

com la repressió que s’acumula

a les espatlles,

inútil però feixuga càrrega.

És aquest gust aspre

en boca eixuta,

és l’amarga decepció,

és el record perdut en aquest racó de la memòria

on no arriba la llum del dia a dia,

i només les teranyines

tenen espai.

Un nus a la gola,

impaciència i espera inútil;

angoixa subtil i directa

que no té espera

i vol sortir per cada un dels porus

de la teva pell

i trencar del tot i per sempre

l’invisible silenci.

DESPILFARRO INÚTIL

Snowboard en el Sant Jordi:

Operarios, material, energía, días y días de trabajo y el resultado salta a la vista: por difícil que parezca, se puede hacer snowboard dentro del Palau Sant Jordi, es el punto de partida del campeonato.

Que nadie busque en este texto intenciones escondidas, las intenciones son las que son: mostrar mi indignación ante el impresionante alarde de poder y capacidad sin reparar en gastos, justamente en un momento en que el país lo que debe de hacer es en reparar en TODOS los gastos, por pequeños que sean.

¿Acaso a nadie se le ha ocurrido pensar cuántos comedores sociales se pueden llenar con todo lo que se han gastado para que la ciudad “disfrute” de esta demostración, cuando a cien kilómetros se puede practicar sin necesidad de gastarse tanto? ¿Soy el único que se alarma por ello?

Lo siento por los aficionados al snow de la ciudad si en lugar de coger el metro deben de coger el autobús e irse a la montaña; pero me parece una solemne falta de respeto a la ciudadanía de a pie, a la que nos importa muy poco estas cuestiones y que se alarma por todos estos gastos superfluos.

Luego nos pedirán esfuerzos a todos cuando alguno de esos esfuerzos, sin tanto alarde, nos lo podríamos ahorrar, sí AHORRAR, porque, en este tiempo que nos toca vivir, de eso se trata.

El gust de la tristesa

(poema número 48)

Galtes avall,

irrefrenablement empès

per la tristesa

el gust salat de les llàgrimes.

Allò que recullen en el seu prisma,

deformat i fugisser,

em muda el cor en col·lecció de plecs

amb l’ànima sorpresa

perquè la capacitat de sentir

és propera encara

i té sabor,

malgrat sigui

amarg sabor de derrota.

Incapaç de rebel·lió,

de trencadissa,

de punt i final per tot

i nou capítol,

deixo recórrer cansades

cada una de les meves llàgrimes

salades, sí,

i amargues:

és el gust perenne de la tristesa.