Paladar de cuina i bressol

(poema número 47)

Les cassoles trontollen alegres

sobre el foc de la cuina.

La creació té forma,

té color,

sobretot, perfum,

com boira de vall humida

i oblidada,

que s’enganxa a les branques

dels arbres,

a la falda de les muntanyes.

El setè cel del sentit del gust:

                                               la cuina.

Però només és un sentit puntual,

volàtil, que viu en un

i per un moment?

No!

Cada record s’atomitza

evocant-se

per sobre els paladars:

la mà destre de la mare

quan passejava,

amb cançons de bressol,

el menjar davant la nostra boca,

petita i rebel;

el dinar dels diumenges,

de temps a la cuina vigilant el camí

de les fugisseres essències;

la festa celebrada,

any rera any,

com es feu sempre,

amb sabors de tradició tancada

en racons oblidats per la memòria.

Temps feliç

al voltant d’una taula,

quan la infantesa,

prop dels de casa,

era viscuda tan intensament.

Aniversario de mi blog

365 Días, eso marcan las estadísticas. Fríos números.

Justo hace un año que, siempre con la ayuda de mi estimado primo Luis, empecé esta aventura de administrar mi propio blog. La idea original era la de disfrutar de una ventana abierta al mundo para vocear lo que me pasara por la cabeza; la edición perfecta: solo los textos que yo quisiera, cuando quisiera y como quisiera, sin dependencia de nada ni de nadie (sobre todo de ninguna editorial caprichosa). El resultado me lo dictan las estadísticas: casi ocho mil visitas (directas e indirectas) a mi blog avalan en cierta medida que lo que pienso, lo que escribo, siempre tiene un público posible.

Desde esta ventana al mundo he compartido con un montón de gente un proyecto: publicar una novela (y la aún frustrante sensación de fracaso, una vez recibida la respuesta negativa de las editoriales, cuando no lo consigues); también he compartido la segunda parte de otra novela, “Quinito”, que editorial BARCANOVA no quiere publicar aunque la primera parte haya llegado ya a la sexta edición y el público infantil que visito, escuela a escuela y curso a curso, la siga reclamando con su curiosidad sobre ella. También he compartido otra novela “Guisantes tiernos a la francesa”, víctima de un intento de timo cuando la editorial GRUP SENAR me convenció para cederle los derechos, con el único objetivo de cobrar la subvención de la Generalitat de Catalunya por publicar en catalán. Penas (muchas), alegrías (menos), ilusiones, opiniones, reflexiones en voz alta, divertimentos literarios, o excursiones escolares por imaginativos diccionarios con sus disparates de vocabulario en la sección “dominio léxico”. Todo esto ha tenido su espacio durante un año, el primer año, en mi blog.

Ante todo, ha sido la poesía la privilegiada de la historia. Por fin he podido dar a conocer poemas olvidados en el fracaso de muchos concursos de silencio gracias a mi blog. Un total de 46 poemas han visto la luz en este rincón. Debo recordaros que las fotografías que han acompañado a mis poemas son fotografías mías, surgidas de la anécdota, de la casualidad y de la curiosidad; porque sí, la fotografía es otra de mis grandes pasiones de la que, lo sé, me queda mucho que aprender.

Apagada ya la fiebre de la novedad, restan ahora en pie los sinceros, los verdaderos, los fieles lectores que un día y otro hacen subir, escalón a escalón, los números de las estadísticas. A ellos mi agradecimiento. Seguiré en la brecha, animoso, porque… esto no ha hecho más que empezar.

Y como siempre os digo…gracias por leerme.

El gust de l'aire

(Poema número 46)

De temps,

d’espais,

de moments només en la memòria;

hi ha sabors amb gust de resclosit.

Pel·lícules antigues

encara surant per entre les butaques,

de color groc i puntes de coixí,

com els records tancats

rera d’una fotografia.

O perdudes, al teatre,

entre els plecs de les cortines,

confoses,

barrejades en les síl·labes de l’últim diàleg,

més memòria que sentit,

quan les paraules d’amor són decorat

i qui les diu omple la veu

del ressò buit

de qui no les sent.

Cerco el paladar de la veritat,

ni exquisideses,

ni decorat;

ni ampul·loses rèpliques buides

que no senten ni comprenen

allò que diuen.

Obre armaris i portes,

finestres i balcons

a la veritat,

present i palpable veritat!

Desterra ben lluny

tot allò que no sents!

Prova, amb totes les teves forces,

de trobar-li el gust

a l’aire!

Han mort l'Ernest Lluch

El 22 de novembre de l’any 2000, quan em sorprenia la notícia de la mort de l’Ernest Lluch, la ràbia em va fer seure a escriure. Va sortir un poema que, gairebé, ni vaig repassar; el vaig endreçar a la carpeta dels impulsos i el vaig deixar dormir. Ara, quan es compleixen deu anys d’aquella mort, he anat a la carpeta on endreço els somnis, i l’he rescatat del meu oblit. Aquests és, doncs, aquell poema, envellit a la foscor de la carpeta durant deu anys.

HAN MORT L’ERNEST LLUCH

Novembre de tardor plena,

que confon les meves llàgrimes

amb fulles viatgeres.

Bosc d’arbres experts,

de colors diferents

però capaços, junts, de compartir vivències.

Avui, una mà indecent i cega,

n’ha tallat un,

aquell que més ombra feia.

Quan el vent bellugava ses branques,

quan una fulla queia,

era un concepte en el vent

pintant raons de convivència.

Però, ara, tot l’arbre és a terra.

Ja no voleiaran més les idees.

Creuen els assassins

que enterren una creença

quan, el que fan, és donar ressò,

donar veu a la terra

que parla de convivència,

de paraules estretes,

de mots encreuats

entre unes i d’altres penses.

Només de caure,

al clot que hi deixa a terra,

milers de plançons aixequen

ben amunt els seus caps.

Desitgen aire, espai,

volen arribar a les estrelles,

i amb elles, ben fort,

repetir totes els propòsits

que l’arbre expert,

                                         (per mà bruta mort en novembre)

els ensenyà quan, encara,

era ben ferm a terra.

El gust de l'aire, paladar de vent

(Poema número 45)

Invisible,

si ho intentes et fa plorar;

inabastable,

com tancar entre els dit,

entre les mans,

tot allò que ens porta l’aire?

Musical,

a cau d’orella ens xiuxiueja,

amb mitges veritats,

d’on ve i a on va;

perfumat,

recollint les essències i els somnis

de les flors, dels arbres,

de la gent,

de les muntanyes.

Però gust?

Té gust l’aire?

Un regust de ciutat,

de fum i sutge,

de crits i presses,

de llums als vidres, 

rera les finestres,

de poc temps i massa a fer;

un sabor de natura enllaunada,

que no es rendeix,

que lluita per aixecar el cap,

orgullosa

entre les pedres;

paladar d’angoixa,

de

        “què faria si pogués...

si la rutina no em tanqués,

com em tanca,

rera el mur de la impotència

i la covardia?”