Calladament,
de
puntetes,
el
silenci em ve a veure.
És
informe pels qui el desconeixen
i
pels que sí,
impossible
de dibuixar.
Com
espai buit sempre a punt
disposat
que algú l’ompli.
Com
full en blanc, net, prest
a
deixar-se tacar per mans maldestres
incapaces
de transformar-lo en altre cosa
que
no sigui soroll.
tancat
per bruixots medievals
en
etèria bombolla de sabó,
sempre
a punt per allunyar-se,
impossible
d’agafar
lliscant
pel meu aire
eternament.
bonança;
és pausa,
també
repòs,
de vegades... inèrcia,
les que més,
descans.
Com apreciar la música sense silenci?
com
assaborir-la desconeixent
la
seva absència?
Com
apreciar que ets amb mi
si
no sóc conscient
que
no hi ets?